Accessibilitat en comunitats: obligacions legals

L’accessibilitat en els edificis residencials ha deixat de ser una millora voluntària per convertir-se en una obligació legal exigible. A Catalunya, aquesta matèria es regula principalment per la Llei 13/2014 d’accessibilitat, que estableix un marc jurídic clar orientat a garantir la igualtat d’oportunitats, la no-discriminació i l’autonomia de les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda.

L’article 1 de la norma estableix que el seu objecte és fixar les condicions d’accessibilitat dels espais, edificis, serveis i mitjans de transport amb la finalitat de garantir l’autonomia i la igualtat de totes les persones . Aquesta previsió implica que l’accessibilitat no es limita a l’eliminació de barreres físiques, sinó que exigeix que els entorns siguin realment utilitzables en condicions de seguretat i autonomia.

La llei és clarament imperativa. L’article 2 disposa que les seves obligacions vinculen qualsevol persona física o jurídica, pública o privada . En conseqüència, les comunitats de propietaris, com a subjectes jurídics, estan plenament obligades a complir la normativa.

Això significa que l’adaptació dels edificis no és opcional ni pot quedar sotmesa exclusivament a la voluntat de la junta de propietaris.

La llei és vigent des de l’any 2014 i ha estat posteriorment consolidada. Per tant, les obligacions que conté són plenament exigibles en l’actualitat, sense que es pugui al·legar desconeixement o manca de desplegament normatiu per justificar la inacció.

Pel que fa als edificis existents, l’article 15 estableix que han d’assolir progressivament les condicions d’accessibilitat . Aquesta adaptació es regeix pels principis d’ajustos raonables i proporcionalitat, però en cap cas pot comportar situacions de discriminació.

Aquesta obligació es concreta especialment en els casos en què hi resideixen persones amb discapacitat o mobilitat reduïda. L’article 17 estableix que la comunitat ha de dur a terme i assumir el cost de les obres necessàries per garantir l’accés a l’habitatge .

La normativa fixa terminis concrets en aquests supòsits:

Un any per a obres menors

Dos anys per a obres de major entitat

Aquests terminis evidencien que no es tracta d’una obligació indeterminada en el temps, sinó d’un deure amb exigibilitat temporal clara.

Un dels aspectes més rellevants de la llei és la definició d’accessibilitat. L’article 3 estableix que un entorn és accessible quan permet el seu ús amb seguretat, comoditat i autonomia .

Aquesta definició té conseqüències jurídiques importants. No és suficient instal·lar qualsevol solució tècnica; aquesta ha de ser funcional. Per exemple, una cadira salvaescales que no permet l’ús efectiu per part de la persona afectada no compleix la normativa.

La llei introdueix dos criteris per modular l’obligació:

Els ajustos raonables, que permeten adaptar les solucions a les circumstàncies concretes

El principi de proporcionalitat, que té en compte el cost, les característiques de la comunitat i l’impacte de la mesura

Tanmateix, aquests criteris no poden justificar l’adopció de solucions ineficaces ni la manca d’actuació.

Les comunitats de propietaris tenen una obligació legal clara en matèria d’accessibilitat. Aquesta obligació és exigible des de fa anys, comporta l’execució d’obres quan sigui necessari i requereix que les solucions adoptades siguin efectives.

L’incompliment pot donar lloc a responsabilitats jurídiques, tant en l’àmbit civil com administratiu. Per aquest motiu, és recomanable que les comunitats analitzin la seva situació i adoptin les mesures necessàries amb criteri tècnic i jurídic.

Recordeu que a Grup Bueso podeu disposar d'assessorament expert en matèria d'accessibilitat.